Juntament amb Tech Barcelona, aquesta vegada la ciutat Vella de Barcelona va omplir-se d’una audiència diferent. No venien només desenvolupadors de jocs, sinó emprenedors, inversors i curiosos que necessitaven escoltar una veritat incòmoda: que els bugs no són enemics, són professors.
Ferran Puntí, CEO de The Breach Studios i un dels ponents de la trobada, va pronunciar la frase que va desencadenar tot: “Els meus majors aprenentatges no venen de les coses que van funcionar, venen de quan ho vaig perdre tot i vaig haver de reiniciar.”
La sala estava plena de professionals convençuts que l’èxit és lineal. Que els videojocs es desenvolupen, es llancen i, si és bo, prospera. Eva Martín, cofundadora de Tiendeo, qui acompanyava a Puntí en la conducció de la jornada, va afegir: “El nostre error més gran va ser tenir l’oportunitat de vendre l’empresa als sis anys. Vam dir que no. Ens va costar altres cinc anys descobrir que aquella decisió ens havia deixat atrapades en una taula rodona sense sortida.”
Ambdós venen de sectors, a priori, oposats, però comparteixen una cosa: la capacitat de sobreviure quan tot els venia a sobre.
Del sofà de casa a les franquícies: la lliçó de Ferran
Ferran va començar com molts: jugant a casa amb amics. “Divendres a les quatre de la tarda jugàvem fins a la una de la matinada. La meva mare venia amb l’escombra i ens fotia a tots a fora,” va riure. Aquell divendres constant va ser la llavor d’una idea que, anys més tard, es convertiria en vint-i-dues sales de videojocs arreu d’Espanya.
L’any 2000, amb vint i pocs anys, va crear la primera sala al Paral·lel de Barcelona. No tenia ni impressora. Tenia seixanta-tres ordinadors i una cua descomunal esperant. “Pensava que era una bogeria,” va recordar. Jugaven a Age of Empires, Need for Speed, Counter-Strike. Aquells primers servidors. Va organitzar el Campionat d’Espanya de StarCraft i, en un moment de sinceritat còmica, va admetre: “Vam ser organitzadors i jugadors alhora. De vuit partides, en vam guanyar una. I va ser contra uns nanos de tretze anys. Vergonyós.”
Però aquella primera sala no era l’èxit final. Era el prototip. La visió de Ferran li va permetre veure que el negoci no era fer la partida a casa: era jugar junts, físicament, amb altres persones. I quan aquell model va funcionar, es va replicar: Madrid, Vitòria, Dénia, València, Guadalajara. Vint-i-dues sales. Una franquícia que semblava imparable.
Fins que va arribar l’ADSL.
Quan un model es trenca
“Aquí comença la lliçó incòmoda,” va dir Ferran. “Jo jugava des de casa amb ADSL. Per què hauria de pagar per anar a una sala si puc jugar amb els meus amics des del sofà?”
Les sales van començar a buidar-se, i molts franquiciats van preferir liquidar. “Em vaig veure amb dos camins: intentar salvar el que ja estava mort, o vendre en el moment just.”
Va triar la segona opció. Va aconseguir un comprador en el moment exacte. “Vaig tenir sort,” va admetre, “però la sort és el resultat de veure venir el canvi i de tenir la humilitat de reconèixer que el teu model ja no és viable.”
Tiendeo: errors i lliçons
Eva Martín venia de Nestlé, de la logística. Enginyera industrial, responsable de distribució física. “Teníem una cartera de clients, teníem processos, teníem control. Però no teníem il·lusió,” va explicar. Juntament amb la seva germana bessona i un soci inversor, van decidir fer un brainstorming sobre models d’empresa no centrats en logística.
L’inversor els va recomanar quelcom que ja funcionava a Alemanya: una plataforma per digitalitzar catàlegs publicitaris. La idea era simple però poderosa: els retailers necessitaven audiència; els anunciants, visibilitat. Tiendeo seria el punt de trobada.
Les estratègies SEO van ser el punt de partida: “Vam aconseguir set milions d’usuaris a Espanya i quaranta-cinc milions a Europa sense invertir grans quantitats en publicitat,” va dir Eva. “Vam redistribuir pressupostos de mitjans tradicionals cap a la nostra plataforma. Vam créixer ràpidament perquè sabíem exactament on estava la nostra audiència.”
Però van arribar pressions de grans empreses internacionals i clients que demanaven més. La crisi dels retailers B2B amb carteres petites va esclatar durant les recessions. “Vam haver de controlar costos de manera agressiva,” va recordar Eva. “Els retailers petits són vulnerables. En èpoques de crisi la publicitat és el primer que desapareix del pressupost.”
Quan va arribar la COVID-19, van detenir tota la publicitat d’Itàlia i França. “Però Llatinoamèrica va aguantar. Vam fer un ERTE curt i vam tornar a ser operatius. Vam passar la crisi millor que molts.”
Quan el mercat et diu de vendre però tu dius que no
Aquí venia el moment crucial. “Ens van oferir comprar l’empresa els primers sis anys de vida. Vam dir que no,” va explicar Eva. “Pensàvem que podíem créixer molt més. Que el valor era molt major.” Va fer una pausa. “Vam seguir creixent, però sense incrementar el valor de l’empresa. L’oportunitat d’or passa una vegada.”
Finalment, van vendre Tiendeo al grup italià Shopfully, però anys més tard i en condicions menys favorables.
Va quedar-se en silenci. “Vam seguir creixent, però sense incrementar el valor de l’empresa cinc anys més. L’oportunitat d’or passa una vegada. Jo no la vaig agafar.”
La lliçó no era moralista. “Quan el mercat et diu que venguis i tu no vens, no és que siguis visionari. Sovint és que no veus la realitat.” Finalment, la van vendre a Shopfully, el grup italià, però anys més tard i en condicions menys favorables que la primera oferta.
La resiliència també és adaptar-se
La convergència dels dos convidats. Ferran va parlar del camí que li va quedar després de les sales: “Vaig invertir en altres projectes, vaig aprendre que el fracàs d’un model no és fracàs personal. Vam passar de videojocs, a eSports, a Project ST. Cada caiguda va ser una realçada.”
Eva va afegir: “Ara sóc mentora a SeedRocket. Inverteixo en startups. I el que més m’interessa no és si el fundador és un geni, sinó si pot aguantar quan la realitat li diu que no. Si pot canviar de direcció sense perdre la brúixola.”
La sala va captar la profunditat: la resiliència no és la capacitat de suportar cada cop. És la capacitat de reconstruir-se mentre caus.
El mantra que il·lumina
Eva va acabar amb una frase d’aquelles que et fan pensar: “Qui no va a la porta, no aparca a la porta.” Era simple, però ho deia tot.
Ferran va assentir. “En els videojocs passa la mateixa cosa. Veus un bug i decideixes arreglar-lo, però el bug t’ensenyarà quelcom que no havies vist abans. Els errors no són obstacles. Són pistes.”
La sala es va buidar amb la sensació que aquella nit no havien escoltat només dos emprenedors de sectors diferents. Havien escoltat dues persones que havien entès que els bugs, les crisis i els reinicis no eren accidents: eren el camí. Que la veritat que els unia no era la indústria, sinó la capacitat de transformar una caiguda en una oportunitat jugable.
Perquè, al final, tant en els videojocs com en les startups, es tracta d’això: de no deixar que l’error final sigui rendir-se.
